S’em apaga el somriure

vella alsina, Falgars, El Mont.
 

S’em  apaga  el somriure,

com les llànties de l’ermita,

i s’ esborren les il.lusions

com petjades  vora el mar;

s’ obliden  els  t’ estimo,

com els  cants  vora el  bressol

I els  somnis  s’ esbullen

Com les  roses a la tardor.

 

però  encenc els  llavis

Amb l’ aigua  fresca  d’una  font,

I  dibuixo il.lusions

Vora   la  mar, pero  lluny de l’aigua

I escolto  t’estimos dolços,

dins la fageda verda,

quan el vent, les  fulles  masega;

I sommio sovint  amb ulls  tancats

a  redos  de la carena ….

 

* Relats , contes  i reflexions a  la vora  d’ un avet blau.

xavier  Burcet Dardé

Larix, cami de  santa  fe.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Sentiments. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a S’em apaga el somriure

  1. Montserrat ha dit:

    Magnífic com tots els teus poemes, Xavier, que ens parlen de la dolça companyia que ens fa la pròpia solitud quan tenim davant nostre l\’espectacle magnífic de la Creació. Ah, i les darreres fotos de la tardor són esplèndides! Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s