La platja verda

.

La platja verda

Es allà dalt, vora la Fontpobra, inmensa, llarga i fresca.
D’un verd brillant maragda, catifa verda infinita, enmig la malograda ermita de sant Julià,

 refugi d’ocells, enyor d’un passat.
I puc triar lloc en qualsevol punt, plantar-hi la tovallola, doncs mai hi ha ningú.
No hi ha altre música que la de merles i rossinyols i d’aigua no n’hi falta per la gola assedegada,

doncs la Fontpobra, dins el volcà proper, porta aigues degotant com cristalls de gel.

Les vistes, magnífiques; més enllà de les onades de la gespa, l’aire del Far i Bellmunt per llevant,

la serra de Finestres i de Colltort per ponent, donen frescor a la sorra verda, i als peus.
Us recomano aquesta platja, amarada de solitud i silenci, oblidada de la gent,

sempre fresca, sempre,
Sempre verda… sempre.

 

Avet_blau

* Prats   sobre  sant Julia  vora  la Fontpobra

 

 

Darrera el cedre

Darrera  el cedre,

s’amaga  la llum,

una  llum  tendre  i suau,

d’una  tarda d’estiu.

 

El cel, enfarinat de gris, clapeja  núvols de posta,

i  l’aire, esdeve  misatger  d’una nit  carregada de tendresa.

 

Els verds,  fins ara  reis de  la  tarda,

Ja dormen esperant  l’albada,

i nomes la merla  aprofita  el  silenci,

per trencar-lo amb el seu cant  solitari.

 

El cedre es per uns  moments,

el rei de  la vall i  del cel,

i la nit espera  amatent,

darrera el bosc i el ponent:

que s’alliberi  la vida,

per a dormir  dolçament.

 

avet_blau es     Xavier Burcet

 

Juny  màgic: Didalera.

Quines son les teves il.lusions d e vida ?

 

Els teus  petits  tresors, perfumats ?.

Jo, maldestre poeta,

          enfilo  paraules  com puc,   però fragilment;

 

I  soc un pobre trobador,

          que masego  els sons  en melodies massa sencilles:

I  cerco la  flor  per  el record,

           en mil posicions  en un  terra d’aram;

I  planto insistentment  any rera any

           les mateixes llavors… que no  creixen .

 

Pero malgrat   els petits  fracasos , mantinc l’ il.lusió

            Malgrat  la  grisor dels relats

no deixo d’escriure amb  dedicació.

           a pesar de les sequera  de  sons

No deixo de plantar cançóns

           i  cerco  en  recons amagats , en cims  i  obagues

Aquella  flor  que  doni llum  al meu cor .

 

Avet_blau

es   Xavier Burcet

L’ altre meitat

.

El dramaturg Aristofanes

En “el banquet” de Plató  comenta

que els habitants  primitius de  la terra  eren esfèrics

I que aquesta  perfecció els  feia   plens de  supèrbia…

 

Zeus  els  va  fulminar en  dues mitats  amb  llamps,

per  evitar  que  li  disputesin el  poder .

Desde  llavors  els  homes  estan  distrets  buscan  la seva  “altre  meitat”.

 

avet_blau

xavier  Burcet

He redecorat….

 

He redecorat el meu  mon,

i  he tret   futeses i  grillets;

he donat  varies  mans de  pintura,

a  plecs  i recons de  la  meva  consciencia.

 

He  canviat els  colors dels  meus somnis,

i  posat  nova  mùsica  a  les  meves  il.lusions

aixi,  sintonitzo amb l’ albada,

i canto segones veus  amb el  bosc  i ocells,

cada  vesprada .

 

Avet_blau

quin cami escollir?

.

Quin camí…. escolliries ?

 

El de la dreta  sembla  mes planer, ample,  suau;

L’ altre  es  decanta  tot  baixant  mes  estret i  pedregos;

 

Com en la  vida,  ambdos  camins  surten del mateix  lloc: d’una  DECISIÖ,

per  anar a destins  diferents, potser  oposats.

 

Des de el mateix  inici,  les  nostres  decisions ens  porten  a   conèixer  persones,

llocs,  paisatges i destins…diferents.

es el viatge del  misteri… el que ens ofereix  la  vida.

 

* el de l’esquerra passa per uns prats  verdisims i despres una  inmensa  fageda  i …

 

Avet_blau

Xavier  Burcet

Crear o destruir.

.

Crear ….o  destruir

Llum… o  tenebres

Estimar …odiar

 

I  nosaltres  a mitjes tintes, sempre.

 

Curios,  el mon esta  dividit   entre els que  fan, crean , construiexen ,

i els que destruiexen,  critiquen , masseguen …a tot hora

Amb una  simbiosi  extranya,  una necesitat   sadico- masoquista

 

Els que creen,  neixen cada  dia,  cada  albada   es un regal,

cada  nit  troben un  nou estel.

Els  que  maseguen   busquen   desesperats  la  discrepància,  per   mosegar-la

Tot  arreu  hi ha defectes,  tot   son  impureses… per  polir.

Es  com  un  racisme social,  una  dependència   dels altres,

un viure  per  el  que fan  els  altres.

 

 

El  que crea   pot estar  sol , necesita estar  sol, mirar  i escoltar  la  vida,

El que destrueix  es  moriria  en soletat , potser  maltractaria el medi i tot ,

 perque  necessita  la  victima…  coses de  la  nostra  societat .

Avet_blau

Aprop de l’ home

Aprop del  home

La neu   no es blanca.

Ni l’ aigua  transparent .

 

La neu surt del  nuvol  lliure i  baixa   suau com  juguet del aire,

fins a   tocar el terra  on  si pot  descansa, com una flaçada  de  vidre.

 

Però  igual  que  els  homes estem  marcats   per el lloc de  naixement

La  neu  tambe  queda  marcada  pel lloc  on cau,

 

Si cau  en un prat, en terra lliure o   en taulades i arbres

 Resta  blanca i  neta   fins que es  torna  degoteix d’ aigua  neta.

 

Pero  si cau enmig de cases  en  carrers  i plaçes i carreteres,

El  nostre  viure, ple de  cendres i pols  la  taquen  fis a  convertir    en

….gris  i  bruta .

Quan  neva  la  neu ens ensenya  el que  repirem,  i ella s’  ho queda generosa.

 

.

Llavors de la vida

.

castanyer de  Can  cuc,  el mes  vell de  catalunya

 

Cada  llavor  te  la  seva  vida

 

Depèn !,

de la  llavor, (de la persona)

i d’on  caigui;

de la  fortalesa  que  tingui  la llavor

i de  la  terra  que l’ aculli.

 

He vist  llavors  fortes,

que  han germinat   en terra  pobre, mancada  d’ aigua, 

i  han esdevingut  fràgils dèbils,  malaltissos.

 

Altres llavors   petites  i dèbils,

Han trobat  bona  terra ,  humitat  i  sol,

han  esdevingut persones  fortes en  creixement  intens.

 

Ningú pot  triar  la força de  la  llavor,

I molt  poc  el  sòl  on  néixer  i  créixer,

es l’ atzar ,  els  gens ,  la  sort,

però  també  l’esforç,  la  tenacitat,  el sacrifici,

que  omplen  de  vida  a les persones,

o be  patiments  i  mancances.

 

S’esforça sovint  amb  voluntat  la  llavor  fràgil,

i s’adorm amb droperia  la llavor  forta;

i totes  dues  es  troben  amb els anys,

una   ha  lluitat   amb desfici  per  créixer,  per ser,

l’ altre  s’ha  arrepenjat  en  la  sort de  la vida,

per  arribar al  mateix  lloc.

 

Però de  sobte,

el temps  canvia, la sequera ho aclapara tot,

i la  llavor  forta  s’enfonsa, emmalaltint  de mort,

culpant  a  la  sequera de  la seva  ruïna.

 

La  llavor  dèbil, continua   creixent,

Com sempre, amb esforç  i constància,

i arriba a la vellesa, com una digna  lluitadora, feliç, 

doncs ha  sabut  guanyar-se  la  Salut  i la Vida.

 

Avet_blau

.Liquens  , que sobreviuen de  la  humitat del aire

L’ aigua  de  de brianço,   Font d e vida

Caduca, tot caduca.

Caduca,   tot  caduca.

 

A  vegades sense  avisar, però la  vida  caduca.

Sembla  que en neixer   tenim  tot  el temps del mon,

Però el  compte enrera  es  posa  en marxa  amb el primer  plor.

 

Caduquen  els   jocs, les  nines   els castells  de   sorra…els somriures

 

Amb la   joventut  caduquen amics  i  passions… en  nits de  trons,

Sovint  amb massa lleugeresa,  sovint  sense  tendresa.

I  en   estirar-se la  vida, es  van  esfumant-se  il.lusions, projectes, i cançons.

 

Tenim  la  secreta  esperança  que l’ amistat  i l’amor  son eterns

I sovint  no  cuidem  ni mimem  aquets  sentiments, i  es  panseixen.

I  si  no som  capaços   de   evolucionar  i  rebrotar d e nou,

Ens trobem    amb  els plançons   secs,

 i llavor  ni l’aigua  ni els  diners serveixen .

i  vivim  els  darrers  anys   amb  productes  caducats   com nosaltres